Teories sobre les dones de Hamlet

Ofelia i Gertrudis són els personatjes femenis de Hamlet dels que més s’ha parlat. Han estat objectes de nombrosos analísis feministes. Durant el segle XVI, els estereotips de dóna eren doncella, casada o viuda. Aquests dos personatges, segons diferent analisis, s’allunyen del model convencional de l’època, creant al princep Hamlet un rebuig cap al gènere femení. Segons vàris crítics, aquest rebuig es deu a la mala imatge que el protagonista té de la seva mare, ja que la veu com una adultera involucrada en la mort del rei Hamlet.

Aquesta concepció de les dónes, agafant com a referència la seva mare, duu a Hamlet a tractar a Ofelia com a una doncella maquiavèlica, i el contundent rebuig del princep és el que la porta a la locura.

Per altra vanda, autors com Carolyn Heirbrum defensen la mare del protagonista, apelant que en el text mai es fa referència a que Geltrudis conegues la veritat sobre la mort del rei. Molts de critics posteriors donen suport a aquesta teoria, diguent així, que Gertrudis ha estat mal interpretada durant molts de segles.

La cultura feminista també defensa a Ofelia, estereotip modern de dóna angustiada. Tradicionalment, varis critics han afirmat que la base de la locura de Ofelia, la que lacava empenyent al suicidi, apareix quan es trova absenta d’una figura masculina que pugui prendre decisions per ella. Igualement, teories feministes com la de  Elaine Showalter defensen que la vertadera causa de la locura d’Ofelia és el sentiment de cupa que sent davant la satisfacció de veure Poloni, el seu pare, mort a mans de Hamlet. Poloni era l’únic obstacle que Ofelia creia que existia perquè ella i Hamlet no poguessin estar junts.  
Escrit per Miquel C.N.